CULTURA
- El Soleràs

El curiós joc de les xapes del Soleràs, una tradició única a Catalunya

Es fa el Divendres Sant i va ser prohibit durant la dictadura franquista.

(foto: J.M. Cervelló)

Divendres Sant, al Soleràs es fa la processó del matí. Els Armats, un Jesús de Natzaret que desfila descalç amb la creu a les espatlles, la imatge d'un gran Crist portada per un sol home, el pas de la Verge dels Dolors a coll de les noies solteres i una munió de canalla amb vestits de personatges bíblics variats. Fins aquí, tot dins de la normalitat religiosa d'aquests dies. Un cop acabada la processó, i després de l'esmorzar de xocolata cuita, cap al migdia comença una altra tradició, molt diferent però molt pròpia del Soleràs i única a Catalunya: el joc de les xapes.

Origen en la prohibició

Segons explica Manel Marsan, "l'origen cal buscar-lo en la prohibició del joc que hi havia per Setmana Santa durant la dictadura franquista, tot i que es feia igualment". I en què consisteix? D'entrada, cal trobar un lloc amb el terra no pavimentat, en aquest cas al darrere de cal mossèn. Homes, dones i canalla van ocupant la rotllana de cadires que deixa un ampli espai al mig. Passa l'estona i sembla que no comenci res, "fins que algun home s'avança al centre i, amb dos o tres més, es posen d'acord sobre quant s'hi volen jugar entre tots. Són la banca, els que alcen", explica Marsan. Llavors, alguns dels que estan asseguts deixen caure a terra el que cadascú s'hi vol jugar. Els del mig recorren el cercle i deixen la mateixa quantitat davant de cadascú; cobreixen les apostes, vaja.

(foto: J.M. Cervelló)

Un cop fet això, generalment un dels del mig que encara no havia fet res agafa pel cantell, entre els dits índex i polze, dues antigues monedes de coure de l'època d'Alfons XII, fosques i grosses -les xapes-, les ensenya als del voltant perquè comprovin que les dues mostren la cara i tot seguit, amb força, les llança a l'aire, procurant que no rodin, és a dir, que pugin ben planes. "Mentre baixen, tothom aguanta la respiració fins que, al tocar a terra, tots els ulls s'hi claven damunt: si queden tal com han pujat, una de cara i una de creu, ningú no guanya, es repeteix la jugada i el joc s'allarga; si queden les dues cares cap amunt, guanya el que alça i si queden les dues monedes en creu, guanya la gent", explica Marsan. Això sí, hi ha una norma no escrita: per moltes cares seguides que treguin els que alcen, no es poden retirar.